AMBIT COGNITIU

QUÈ ÉS EL DESENVOLUPAMENT COGNITIU?

És el conjunt de transformacions que es donen en el transcurs de la vida, pel qual s’augmenten els coneixements i habilitats per a percebre, pensar i comprendre I utilitzades per a la resolució de problemas.

TEORIES

•La perspectiva piagetana: Piaget va ser dels primers teòrics del constructivisme.

El constructivisme és el principal exponent de l’enfocament del “Desenvolupament cognitiu”. Els nens construeixen activament el coneixement.

Piaget s’interessa pels canvis qualitatius que tenen lloc en la formació mental de la persona des del naixement fins a la maduresa.

Va ser un teòric de fases que va dividir el desenvolupament cognitiu en quatre grans etapes. Cada una de les quals representa la transició a una forma més complexa i abstracta de conèixer.  A cada etapa es suposa que el pensament del nen és qualitativament diferent al de les altres.

El desenvolupament cognitiu no només consisteix en canvis qualitatius dels fets i de les habilitats, sinó en transformacions radicals de com s’organitza el coneixement.

Una vegada que el nen entra en una nova etapa, no retrocedeix a una forma anterior de raonament ni de funcionament.

El desenvolupament cognitiu segueix una seqüència invariable:

−Tots els nens passen per les quatre etapes en el mateix ordre.

−No és possible ometre cap etapa.

−Les etapes es relacionen generalment amb certs nivells d’edat.

−El temps que dura una etapa mostra una gran variació individual i cultural.

CONCEPTES

ELS ESQUEMES: Són un conjunt d’accions físiques, operacions mentals, conceptes o teories amb les què organitzem i adquirim informacions sobre el món.

Poden diversificar-se i integrar-se per tal de donar lloc a noves conductes cada vegada més adaptatives i complexes.

A mesura que el nen passa per les etapes:

−Millora la capacitat per emprar esquemes .

−va organitzant el coneixement.

−Construeix, reorganitza i diferencia els esquemes.

FUNCIONS INVARIANTS: ORGANITZACIÓ I ADAPTACIÓ:

 -L’organització: Predisposició innata de l’espècie conforme madurem, integrem els esquemes simples a sistemes més complexos.

L’adaptació: Tots els organismes naixen amb la capacitat per ajustar les seves estructures mentals o conductes a les exigències de l’ambient.

Hi ha dos processos bàsics:

−Assimilació: Utilitzar els esquemes que posseïm per donar sentit als aconteixements del món, incloent l’intent d’entendre alguna cosa nova i ajustar-la a allò que ja coneixem.

Per tant: En el procés d’adaptació per assimilació s’incorporen noves informacions en l’esquema previ.

−Acomodació: Quan una persona ha de canviar els esquemes per respondre a una situació nova.

Per tant: En el procés d’adaptació per acomodació, l’esquema previ ha de modificar-se, ajustar-se a la nova experiència o informació

 Exemple: mòbil – mòbil nou – mòbil amb funcions diferents o canviem de marca.

Equilibri: Hi ha equilibri si a l’aplicar un esquema a un aconteixement particular aquest funciona si no produeix un resultat satisfactori, llavors hi ha un desequilibri i ens sentin incòmodes.

La incomoditat ens motiva a buscar una solució mitjançant l’assimilació i l’acomodació amb la qual cosa el nostre pensament canvia i avança.

FUNCIONAMENT INTEL·LECTUAL

Els éssers humans tendim a buscar l’equilibri: integració de les noves experiències en els nostres esquemes.

Quan les noves experiències encaixen amb els nostres esquemes, es manté l’equilibri en canvi quan les noves experiències xoquen amb els nostres esquemes previs es produeix un desequilibri que inicialment produeix confusió.

NOCIO D’ESTADI

El coneixement evoluciona al llarg d’un seguit d’etapes.

El pensament del nen en qualsevol etapa concreta és qualitativament i quantitativa diferent del pensament de l’etapa precedent o de l’etapa següent.

Hi ha quatre característiques dels estadis piagetans:

−La seqüència d’aparició de les etapes és invariant, els estadis segueixen un ordre fix determinat.

−Existeix una estructura de conjunt característica de cada estadi.

−Els estadis són jeràrquicament inclusius, les estructures d’un estadi inferior s’integren en el següent.

−La transició entre estadis és gradual.

ELS ESTADIS

Estadi sensoriomotor: (0-2 anys): L’intel·ligència és pràctica i es relaciona amb la resolució de problemes a nivell de l’acció.

Estadi preoperatori (2-7 anys): L’intel·ligència ja és simbòlica, però les seves operacions encara manquen d’estructura lògica.

Estadi de les operacions concretes (7-12 anys): El pensament infantil és ja un pensament lògic, a condició de que s’apliqui a situacions d’experimentació i manipulació concretes.

Estadi de les operacions formals (a partir de l’adolescència): Apareix la lògica formal i la capacitat per transcendir la realitat emprant i verificant hipòtesi de manera exhaustiva i sistemàtica.

INTEL·LIGÈNCIA SENSORIOMOTORA I SUBESTADIS

Pràctica, no conceptual, dirigida a resoldre problemes mitjançant l’acció i lligada al desenvolupament sensorial i motor.

El bebè es relaciona amb el món per mig dels sentits i l’acció:

−Establint relacions entre objectes i accions (causalitat).

−Distingint entre mitjans i finalitats (intencionalitat).

−Construint la noció de permanència de l’objecte.

−Elaborant una idea de l’espai.

−Elaborant les primeres representacions i accedint a la funció simbòlica

(SUBESTADIS):

Subestadi 1 (0-1 mesos):

Subestadi 2 (1-4 mesos)

Subestadi 3 (4-8 mesos)

Subestadi 4 (8-12mesos)

Subestadi 5 (12-18 mesos)

Subestadi 6 (18-24 mesos)

Subestadi 1 (0-1 mesos): Exercitació de reflexos

L’activitat conductual del bebè gira al voltant de l’exercici dels reflexos (succió, prensió, etc.)

Les respostes reflexes són més o menys les mateixes enfront tots els objectes: els assimila de forma indiferenciada i generalitzada.

En aquesta edat no coordinen la informació dels sentits, ni comprenen els objectes que observen.

Poc a poc, els bebès aniran adaptant la seva conducta a les característiques de l’estimulació d’alguns reflexes.

A la fi, apareixen les primeres acomodacions (assimilació recognoscitiva), a causa de la  diferenciació dels esquemes reflexos originals

Subestadi 2 (1-4 mesos): Reaccions circulars primàries

Apareixen noves conductes: són les primeres adaptacions adquirides. Repeteixen els comportaments plaents que han descobert per atzar.

Apareixen les reaccions circulars primàries què no tenen intencionalitat i l’efecte inicial és fortuït.

Encara no hi ha cerca de l’objecte amagat, però  és possible observar precursors com l’expectació passiva. El bebè sent plaer al xumar el seu dit i el xuma més vegades. Si explota una bombolla li sembla interessant i ho torna a fer.

Subestadi 3 (4-8 mesos): Reaccions circulars secundàries

Apareixen les reaccions circulars secundàries:l’efecte inicial és fortuït i es desenvolupen sobre els objectes.

És un estadi quasi intencional, ja que el nen busca repetir un efecte que ha obtingut per casualitat. Els procediments destinats a perllongar espectacles interessants: una causalitat encara deficient .

Apareix també la conservació de l’objecte: buscar un objecte si el pot veure parcialment.

I comença a imita deliberadament gestos o sons familiars que pot veure o escoltar en sí mateix.

Subestadi 4 (8-12 mesos): Coordinació d’esquemes secundaris

Coordina, combina i subordina esquemes secundaris que ja posseïa i els aplica a situacions noves (mobilitat):

−Mirar i agafar un sonall.

−Gatejar per agafar una joguina.

Les conductes són més deliberades i amb propòsit definit i la subordinació implica intencionalitat:

En aquesta edat ja busca l’objecte amagat i fa imitacions aproximades d’accions i sons nous amb parts que no veu. Sap buscar un objecte amagat sota un coixí, alçant-lo.

Subestadi 5 (12-18 mesos): Reaccions circulars terciàries

Els esquemes passen a ser més mòbils, el que permetrà una conducta d’experimentació activa i sistemàtica (li interessen les novetats i vol descobrir com funcionen les coses).

Apareixen les reaccions circulars terciàries: La introducció de modificacions en les repeticions permet aprendre nous esquemes per experimentació i tempteig de caràcter intencional (no casual).

En aquesta edat ja troba l’objecte en els desplaçaments quan veu la trajectòria. I l’espai més objectiu i imitació més deliberada, activa i precisa.

Subestadi 6 (18-24 mesos): Començament del pensament

La representació mental i l’experimentació interna substitueixen a la manipulació i el tempteig anteriors. No estan limitats a l’assaig-error per resoldre problemes. Resolució de problemes nous cognitivament: l’acció simbòlica substitueix a l’acció directa. Total conservació de l’objecte, fins i tot en desplaçaments invisibles. Creixent capacitat de representació mental que es manifesta en diferents àmbits:

Apareix:

-L’mitació diferida (imita models que no estan presents).

−Joc simbòlic (fer “com si”).

ETAPA PREOPERACIONAL (2-7 ANYS)

Adquireix capacitat per manejar el món de manera simbòlica o mitjançant representacions.

Ja pot pensar en fets o persones absents.

PROGRESOS COGNOSCITIUS

Pensament representacional:

−El joc simbòlic:  El nen/a comença amb seqüències simples de conducta emprant objectes reals.

Als quatre anys d’edat, el nen pot crear un guió i representar diferents papers socials. S’inspira en fets reals de la vida del nen o en personatges de la fantasia i superherois

Aquest tipus de joc afavoreix el desenvolupament del llenguatge, així com les habilitats cognoscitives i socials i  la creativitat i la imaginació.

−El llenguatge: Els anys pre-escolars són un període de desenvolupament accelerat del llenguatge, quan el nen comença a parlar utilitza paraules referents a activitats i a esdeveniments, el mateix que als seus desigs actuals.

Durant el període preoperacional comença a emprar-les  per representar objectes absents i aconteixements passats. Les utilitza per a referir-se a esdeveniments que no experimenta de forma directa.

−Les pintures i imatges mentals: Els dibuixos ens revelen molt sobre el seu pensament i els seus sentiments. Si als nens de 2 i 3 anys d’edat se’ls hi pregunta què estan dibuixant, el més probable és que responguin: “Només estic dibuixant”. Entre els 3 i 4 anys comencen a combinar traços per dibuixar quadres, creus, cercles i altres figures geomètriques. Inicien l’etapa representacional del dibuix cap als 4 o 5 anys. Dibuixen cases, animals, persones, personatges de caricatures i altres objectes. Les figures poden representar objectes reals de l’entorn o persones de la fantasia que han vist o dels quals han sentit parlar.

Conceptes numèrics

Comencen a utilitzar els nombres com a eines del pensament durant els anys pre-escolars. Però no adquireixen un concepte vertader del nombre abans de l’etapa de les operacions concretes.

Rochel Gelman i cols, assenyalen que alguns nens de 4 anys poden entendre els següents principis bàsics del compteig:

−Poden comptar-se qualsevol elements estiguin com estiguin situats.

−Cada element ha de comptar-se una sola vegada.

−Els nombres s’assignen en el mateix ordre.

−És irrellevant l’ordre en què es comptin els objectes.

−L’últim nombre pronunciat és els dels elements que conté el conjunt.

Els nens d’edat pre-escolar comprenen una mica les relacions numèriques. Així, la majoria dels nens de 3 a 4 anys d’edat saben que 3 és més que 2.

DUES SUBETAPES

a)Pensament simbòlic i preconceptual (2 a 4 anys).

b)Pensament intuïtiu (4 a 6/7 anys)

CARACTERÍSTIQUES DEL PENSAMENT PREOPERACIONAL

L’EGOCENTRISME: És la tendència a “percebre, entendre i interpretar el món a partir del jo”.

Es manifesta sobretot en les converses dels pre-escolars són incapaços d’adoptar la perspectiva d’altres. P.ex., fan poc esforç per modificar la seva parla a favor de l’oient. Els nens de tres anys semblen realitzar els anomenats monòlegs col·lectius, en els quals els comentaris dels interlocutors no tenen relació entre ells. Entre els 4 i 5 anys d’edat, el nen comença a mostrar capacitat per a ajustar la seva comunicació a la perspectiva dels oients.

Es manifesta de les següents maneres:

Fenomenisme: És la tendència a establir un lligam causal entre fenòmens que són vistos com a pròxims pels nens. Ex: Si tinc ganes de dormir vindrà la nit.

Finalisme: Cada cosa té una funció i una finalitat que justifiquen la seva existència i les seves característiques. Ex: Els núvols es mouen perquè han de ploure a un altre lloc.

Artificialisme: Les coses es consideren com a producte de la fabricació i voluntat humana. Ex: Els llacs i es rius els han fet els homes.

Animisme: Tendència a percebre com vivents i conscients coses i fenòmens inerts. Ex: Un rellotge està viu perquè es mou.

Compte: Egocentrisme no és egoisme!

CENTRALITZACIÓ: Tendeixen a fixar l’atenció en un sol aspecte de l’estímul i ignoren la resta de característiques.

Explica el perquè als nens els resulta difícil efectuar tasques relacionades amb la conservació.

RIGIDESA DEL PENSAMENT: Amb el temps, el pensament dels nens es torna menys rígid. 
Comença a considerar com poden invertir les transformacions (buidar el contingut d’un got en altre).

Encara no coneix la reversibilitat:

−No poden desfer mentalment una acció que han presenciat.

−No poden pensar en la forma en què era un objecte o situació abans de que l’objecte o la situació canviessin.

En aquesta edat basa els seus judicis en l’aspecte perceptual i no en la realitat. Si un got dóna la impressió de contenir més aigua, suposarà que la té.

CRÍTIQUES A LA TEORIA DE PIAGET

Piaget va subestimar les ments en desenvolupament: Els operadors concrets sí poden raonar en forma abstracta si se’ls entrena adequadament.

−Existeix una polèmica sobre si les etapes realment existeixen, i són estadis globals del desenvolupament.

−O bé si les etapes no existeixen com a tals i el desenvolupament de diferents processos cognitius és independent. Un nen, per exemple, pot tenir habilitats viso-espaials molt elevades, però habilitats lingüístiques molt limitades.

Piaget no va distingir competència de realització: Fallar en una prova no significa necessàriament que no es tinguin adquirits els requisits cognitius subjacents a aquesta prova; existeixen altres aspectes com la motivació, la familiaritat de la tasca,... que influeixen en la realització.

I va dedicà molt poca atenció a les influències socials i culturals: Ignorà aquests aspectes considerant al nen un organisme biològic que es desenvolupa de forma descontextualitzada.

•La teoria de Lev Vygotsky:  són les relacions de l’individu amb la societat.

 -El coneixement no es construeix de forma individual com proposà Piaget, sinó que es construeix entre les persones a mesura que interactuen.

-Les interaccions socials amb els companys i adults més coneixedors constitueixen el mitjà principal del desenvolupament intel·lectual.

-Els processos mentals de l’individu com recordar, resoldre problemes o planejar tenen un origen social.

-El nen naix amb habilitats mentals elementals, entre elles la percepció, l’atenció i la memòria.

- Mitjançant la interacció amb companys i adults més coneixedors, aquestes habilitats “innates” es transformen en funcions mentals superiors. 

Hi ha  cinc conceptes:

1.   Les funcions mentals.
2. Les habilitats psicològiques.
3.  La zona de desenvolupament proper.
4. Les eines del pensament.
5. La mediació.

Les funcions mentals:

·         Les funcions mentals inferiors són amb les què naixem:

-Són naturals.

-Estan determinades genèticament.

-El comportament derivat d’aquestes funcions és limitat, està condicionat pel què podem fer.

·         Les funcions mentals superiors s’adquireixen i es desenvolupen mitjançant la interacció social.

-Són mediades culturalment.

-A major interacció social, major coneixement, més possibilitats d’actuar, més fortes funcions mentals.

Les habilitats psicològiques:

·                 -  Les funcions mentals superiors es desenvolupen i apareixen en dos moments: 

•           Les habilitats psicològiques es manifesten primer en l’àmbit social.
•            Després en l’àmbit individual.

·      La llei de doble formació: “En el procés cultural del nen, tota funció apareix dues vegades, primer a escala social, i més tard a escala individual. Primer entre persones (interpsicològica) i després en l’interior del propi nen (intrapsicològica).

Les eines del pensament:

·      
      Tota cultura posseeix les seves pròpies eines tècniques i psicològiques que transmeten als nens per mig de les interaccions socials. I al mateix temps, les eines culturals moldejen la ment.

·         Uns exemples d’eines psicològiques són: els nombres, les paraules i altres sistemes de símbols.

·         Unes altres eines psicològiques són: els sistemes lògics,les normes i convencions socials, els conceptes teòrics, els mapes, els gèneres literaris i els dibuixos.

·         Alguns exemples d’eines tècniques són: paper i llapis, màquines, regles, martells, etc.

El llenguatge:

·         És una de les eines psicològiques que més influiex en el desenvolupament cognoscitiu.

Tres etapes:

Ø  Parla social:

  −El nen es serveix del llenguatge fonamentalment per comunicar-se.

  −El pensament i el llenguatge compleixen funcions independents.

Ø  Parla egocentrica:

  −Quan comença a emprar la parla per regular la seva conducta i el seu pensament.

  −Parla en veu alta amb ell mateix quan realitza alguna tasca.

  −No intenta comunicar-se amb altres, parla privada.

Ø  La parla interna:

  −L’empra per dirigir el seu pensament i la seva conducta.

  −Poden reflexionar sobre la solució de problemes i la seqüència de les accions manipulant el llenguatge “dintre del seu cap”.

Zona de desenvolupament proper:

  -Inclou funcions que estan en procés de desenvolupament però que encara no es desenvolupen plenament. “Són les que es troben en procés de maduració”.

  -Representa la diferència entre allò que el nen pot fer per sí mateix i allò que pot  fer amb ajuda.

  -Les interaccions amb els adults i companys en la zona de desenvolupament proper ajuden al nen a assolir un nivell superior.

Conceptualització del desenvolupament:

-El desenvolupament cognoscitiu depèn en mesura de les relacions amb la “gent” que està present en el món del nen i de les “eines” que la cultura li dóna per recolzar el pensament.

-Els nens adquireixen els seus coneixements, idees, actituds i valors a partir del seu tracte amb les altres persones.

-Les eines reals i simbòliques tenen funcions molt importants en el desenvolupament cognitiu.

-Conceptualitza el desenvolupament com la transformació d’activitats socials compartides en processos internalitzats.
Amb internalització anomena el procés de construir representacions internes d’accionsfísiques externes o d’operacions mentals. Ex: els passos a seguir per fer una suma.

 -El desenvolupament de l’individu arriba a la seva plenitud en la mesura en que interioritza les habilitats interpsicològiques.

 En un primer moment, depèn dels altres.

En un segon moment, per mig de la internalització, l’individu adquireix la possibilitat d’actuar per sí mateix i d’assumir la responsabilitat de les seves actuacions.

   -I les converteix en habilitats intrapsicològiques.

   -El “discurs egocèntric” desenvolupa un paper important en el desenvolupament cognitiu:
Porta al nen cap a l’autorregulació. 
Cap a habilitats de planejar, de vigilar i de guiar el seu propi pensament.
 I a la resolució de problemes.

   -La transició del discurs privat audible al discurs intern silenciós és un procés fonamental en el desenvolupament cognoscitiu.
Durant aquest procés el nen empra el llenguatge per executar activitats cognitives importants.

El llenguatge.

És la capacitat humana per excel·lència, la que ens distingeix dels anim. La capacitat per parlar és el principi que distingeix a l’ésser humà de les altres espècies.

La parla permet exterioritzar idees, records, coneixements, desigs..., i interioritzar-los al mateix temps, permet posar-nos en contacte directe amb els altres.

Condicions bàsiques: Impliquen un codi de símbols, l’adquisició de vocabulari, l’elaboració de frases... I comporta un seguit de capacitats, que resulten ser les condicions bàsiques per a que es pugui desenvolupar:

- La maduració del sistema nerviós.

−L’aparell fonador adient.

−El nivell suficient d’audició.

−Un grau d’intel·ligència mínim.

−Una evolució psico-afectiva.

−L’estimulació del medi.

−La relació interpersonal

Llenguatge de 0 a 2 anys: La interacció social primerenca amb la mare.

Per tal que pugui aparèixer el llenguatge verbal, prèviament és necessari que el nen sigui capaç de mantenir altres contactes amb les persones que estan al seu voltant, mitjançant aquests contactes, el nen va aprenent el que s’anomenen pre-requisits del llenguatge.

•Schaeffer, divideix l’aparició del llenguatge pre-lingüístic en cinc de fases:

1) El període immediat al naixement.

2) Dels 2 als 5 mesos.

3) Dels 5 als 8 mesos.

4) Dels 8 als 18 mesos.

5) Dels 18 als 24 mesos.

El període immediat al naixement:

•Els primers encontres mare-fill fan referència als aspectes biològics per a la seva supervivència.

 •Gràcies a la interacció social entre la mare i el fill pot regular i estabilitzar aquests aspectes biològics. 

•És un període d’adaptació mútua

•Per mig del contacte amb la mare, o altres persones que en tenen cura, comencen a donar-se les primeres etapes de la socialització.

•El nen ve dotat d’uns mecanismes perceptius innats que el fan especialment dotat per a la interacció amb els adults.

Dels 2 als 5 mesos:

•Cap als 2 mesos els nens solen descobrir al company social.

•Durant els següents mesos manifesten un interès especial per interactuar amb altres persones, com els pares i germans o altres familiars.

•Aquestes interaccions tenen com a principal protagonista a l’adult.

•El nen es limita a mirar i a somriure la majoria de vegades i, alguna vegada, fa alguna vocalització.

•La responsabilitat del manteniment de la comunicació no és simètric, ja que és l’adult el que inicia, manté i, fins i tot, acaba el contacte comunicatiu.

•És normal que es donin contactes tàctils.

•Al final d’aquest període les interaccions cara a cara han esdevingut una mica més simètriques, i el nen intervé més. Però als 5 mesos encara hi ha una gran dependència de l’adult.

Dels 5 als 8 mesos:

•Cap als 5 mesos els nens comencen a estar molt interessats pel món dels objectes. Els agrada explorar el món i ho fan especialment per mig de la manipulació i també de la visió.

•Durant aquest període la mare i el nen comencen a compartir coses del món real (juguen amb la pilota, amb un nino de drap, amb peces de colors, etc.)

•El problema és que aquest compartir encara depèn massa de l’adult. El nen s’interessa normalment pels objectes, però hi juga sense necessitar a ningú, ha de ser l’adult qui converteixi aquesta exploració solitària en social.

•Al principi d’aquest període l’adult manipula els objectes per entrar en contacte amb el nen, després utilitza els gestos referencials (assenyalar) per referir-se als objectes i, finalment, els hi posa etiquetes verbals. Una mica de redundància sempre és bona per als nens d’aquesta edat.

•D’aquesta manera apareixen les primeres relacions interpersonals (relacions interpsicològiques de Vygostky). L’adult és un agent actiu de tot el procés, adaptant-se i ajudant al nen sempre que ho necessita.

Dels 8 als 18 mesos:

•A partir d’aquesta edat les interaccions es van tornant cada vegada més simètriques.

•Apareix el concepte de “diàleg”. Hi  ha una major autonomia molta més iniciativa pròpia.

•Aquests diàlegs comencen a aparèixer al mateix temps que es donen els inicis de la capacitat simbòlica (cap als 18 mesos).

•És necessari que el nen entengui que:

−El diàleg és una cosa de dos (emissor i receptor).

−Comunicar requereix una certa intencionalitat.

•Aquesta capacitat està molt condicionada per la pobresa del llenguatge que el nen té a aquesta edat i no és fins al següent estadi, quan apareix la funció simbòlica, que el nen pot tenir veritables converses.

Llenguatge de 0 a 2 anys: L’evolució del llenguatge preverbal.

Del naixement als 2 mesos:

•Des del naixement, els nens estan predisposats per poder percebre la parla. Des de molt aviat, són capaços de diferenciar els diferents sons que formen les paraules.

•Durant els 2 primers mesos els nens es limiten a plorar, a cridar, a rondinar...i, de vegades també riuen. Aquests sons no són produccions de la parla, només són produccions fisiològiques, però són els primers sons que produeixen.

Dels 2 als 6 mesos:

•Apareixen nous sons, millors que els anteriors: nous crits, murmuris, sons vocàlics, etc.

•Aquests sons ja solen ser veritables vocalitzacions formades quasi exclusivament per vocals.

•Aquests sons es coneixen com a balboteig.

Dels 6 als 10 mesos:

•A partir dels 6 mesos fins als 10 apareixen els balboteigs amb sons vocàlics i consonàntics repetits en síl·labes (ma-ma-ma). És un balboteig reduplicat perque el nen es limita a repetir la mateixa síl·laba.

•Tots els nens del món utilitzen un mateix tipus de balboteig però, poc a poc ho comencen a fer amb sons de la pròpia llengua.

•En aquest moment comencen a aparèixer també els primers gestos. El primer gest és el d’assenyalar (7 o 8 mesos), ho realitza de forma involuntària.

Dels 10 als 12 mesos:

•Els nens comprenen frases simples i frases curtes.

•Al mateix temps comencen a realitzar sons amb enotacions molt simples,normalment acompanyades de gestos simples amb algun significat.

•El balboteig reduplica varia, el nen ja comença a unir síl·labes diferents (pa-da-ba). Fa el xerrameca.

Dels 12 als 18 mesos:

•Cap als 12 mesos el nen ja sap dir una o dues paraules, encara que no les diu perfectament i moltes vegades les utilitza incorrectament.

•Cap als 18 mesos té adquirides unes 50 paraules, però en comprèn moltes més de les que pot produir.

•Moltes d’aquestes paraules són noms de persones o d’objectes molt familiars per al nen, també hi ha alguns verbs.

•Cal tenir en compte que, encara que el nen ja digui algunes paraules, encara continua de forma molt important la xerrameca.

Dels 18 als 21 mesos:

•A partir dels 18 mesos, el nen serà capaç d’aprendre unes 100 paraules noves cada mes, de forma que cap als 6 anys ja domina entre 8.000 i 10.000 paraules.

•Els nens aprenen amb més facilitat els substantius que els verbs, i aquests més ràpid que els adjectius, conjuncions, adverbis o altres partícules.

•Aquesta fase es coneix com holofràstica perque utilitza una sola paraula com si fos una oració. Un nen que va descalç diu “...bata” i assenyala una sabata, vol dir “mama vull que em posis la sabata”.

Dels 21 als 24 mesos:

•Cap als 21 mesos els nens passen a utilitzar frases de dues paraules (biverbal). Exemple: “mama pa”.

•Les oracions són molt simples i gairebé sempre formades per paraules molt habituals per al nen.

•El vocabulari continua expansionant-se de forma molt important.

Llenguatge de 2 a 6 anys: L’evolució del llenguatge postverbal.

Aspecte morfosintàctic:

•Cap als 24 mesos, els nens ja produeixen frases més complexes i el 50% de les seves produccions són frases de més de dues paraules (discurs telegràfic). “papa no marxis”.

•L’estructura de les seves oracions sol ser:

1)Al principi: Verb – subjecte – objecte (“agafa la pilota”).

2)Més endavant: Subjecte – verb – objecte (“mama agafa pilota”).

•Els errors més habituals són:

−Redundància (diu elements que no són necessaris). Exemple: “ho ha trencat això el nen”. “Ho” i “això” són redundants.

−Utilitzar preposicions, conjuncions o adverbis de forma inadecuada.

Exemple: “Cau més” enlloc de “cau una altra vegada”.

−Moltes ocasions només saben emprar les tres primeres persones del singular (jo, tu, ell/a).

−L’error més típic és el d’aplicar una regla quan no és necessari, per exemple amb els verbs que tenen acabaments irregulars. Com de caure diu caigut, també diu “la gallina ha pongut un ou”.

•A partir dels 2;6 anys les oracions augmenten en longitud, al menys tenen 4 elements. Aquests elements apareixen quan el nen ajunta dues oracions de dos elements que fins ara havia utilitzat separadament. En aquest moment també apareixen les oracions subordinades i coordinades.

Coordinada: En Carles estudia molt i sap jugar molt bé a futbol.

Subordinada: En Carles, que estudia molt, sap jugar molt bé a futbol.

•A partir dels 3;6 any pot semblar que els nens ja han assolit les principals regles del seu idioma. La majoria dels autors diuen que no és fins als 5 anys que ho assoleixen.

Aspecte fonològic:

•És una continuació del període anterior. Igual que abans dels 2 anys, aquest desenvolupament està molt seqüenciat i es produeix molt lentament.

•Normalment, els nens dominen ja les vocals prop dels 2 anys i també algunes consonants, especialment les nasals “m” i “n” i les oclusives “p” i “t”.

•L’ordre en que s’adquireixen els sons consonàntics és el següent:

1)Les nasals (m, n, ñ) ja estan adquirides en un 90% dels casos cap als 3 anys, així com les oclusives “p, t, k, b”, així com el lateral “l”.

2)Les oclusives “d” i “g”, els fricatius “f” i “j”, el so africat “ch” i el lateral “ll” no es dominen fins als 4 anys aproximadament.

3)Els fricatius “s” i “z” s’assoleixen cap als 6 anys.

4)Els sons vibrants “r” i “rr” no es poden produir correctament fins als 6 o 7 anys.

•Els més difícil de dominar són, doncs, els fricatius i els vibrants.

Els nens cometen errors en moltes ocasions:

a) Relacionats amb l’estructura de la síl·laba: Els nens més petits tenen tendència a reduir o canviar l’estructura sil·làbica de les paraules. Exemples: “lota” per “pilota”.

b) Relacionats amb els processos d’assimilació: Els nens produeixen fonemes que es contagien d’altres fonemes de la mateixa paraula. Exemples: “eletant” per “elefant”.

c) Relacionats amb els processos de substitució: Els nens reemplaces un so per altre sense que aquesta substitució sigui deguda a la influència d’un so proper. Exemples: “cado” per “carro”.

Apecte semàntic:

•A partir dels dos anys continua expansionant-se el vocabulari del nen d’una manera molt important.

•Els errors que fan els nens en aquesta època (especialment entre els 2 i els 4 anys) són molt comuns:

-La sobreextenció del significat: El nen utilitza la mateixa paraula per referir-se a diferents coses que tenen un atribut similar. Exemple: el nen anomena “poma” a tots els fruits rodons.

−La restricció del significat (infraextensió): El nen no és capaç d’utilitzar la mateixa paraula per referir-se a dues coses que pertanyen a la mateixa categoria. Exemple: En una visita al zoo, el nen pot anomenar “ocell” a una cadernera o a un periquito, però en canvi no sap què dir quan veu un estruç o un pingüí.

•No tots els nens presenten el mateix estil quan aprenen les paraules i el seu significat. Sembla que és degut al context en què es desenvolupen:

-Estil referencial: Són nens que produeixen molts més noms, especialment d’objectes, que de verbs o altres tipus de produccions. L’ús del llenguatge es dóna especialment per etiquetar i classificar coses.

 -Estil expressiu: Són nens amb una àmplia barreja de diferents tipus de paraules, i utilitzen el llenguatge per expressar necessitats i mantenir contacte social.

Aspecte pragmàtic:

•La pragmàtica és la disciplina que estudia la manera com les persones utilitzen les eines del llenguatge per comunicar-se socialment amb els altres(per expressar idees, conceptes, estats emocionals, necessitats, etc).

•Exemple: Si tenim que dir a alguna persona per primera vegada que l’estimem no són suficients els nostres coneixements gramaticals o semàntics. Es tracta de saber trobar el moment adient (és especialment necessari intuir el que ell o ella senten també per nosaltres), d’utilitzar les paraules més adients, de crear l’ambient oportú i de fer-ho amb molt de tacte.

•Dels 2 als 6 anys es produeixen continues millores en la seva comunicació:

−Cada vegada té més habilitats per situar-se en el punt de vista de l’oient.

−També milloren les seves capacitats per adaptar el seu missatge a l’ambient

en el què es comunica.

−Avancen les seves capacitats per fer preguntes quan no entén alguna cosa

i per seguir les ordres que li dóna algú.

•Però, el nen d’aquesta edat encara ha d’evolucionar molt les funcions del

llenguatge.

•Per exemple: Fins als 7 anys, no entén que quan intervé a una conversa té que

dir alguna cosa relacionada amb el que l’emissor acaba de dir, tampoc entén que

en la seva intervenció té que dir alguna cosa important, i tampoc sap que no té

que repetir coses que ja estan dites.

•Fins a l’adolescència el nen no té adquirides les mateixes funcions

comunicatives que un adult.